Comentari de text: Memòria, memòries, relats personals, veritat i història

Avui dia estem assistint a un canvi important en la manera de publicar textos històrics. Podríem parlar del retorn a l’importància de la narrativa com a recurs en les publicacions de treballs científics, i un dels camps de les ciències socials que més utilitza aquest recurs estilístic, és la història.
Amb aquest canvi hi tenen a veure diferents factors, i un dels més influents serà la pressió del mercat. La gent tendeix a demanar textos més lleugers de llegir i les editorials fent cas a aquesta demanda, exigeixen als treballs científics certa distensió per a publicar-los. D’aquesta manera un científic de la història es veu abocat, en cert grau, a publicar el seu treball en forma de novel•la, ja que segurament pel públic aquesta forma tindrà més bona acollida. També és cert que, cada vegada més, la publicació històrica més “seriosa” apareix en revistes científiques.
D’aquesta manera podem veure com el mercat tendeix a posar al mateix nivell, productes històrics que entre ells poden ser molt diferents. Això pot fer que als lectors ens costi distingir entre textos verídics o falsos, científicament parlant.
A propòsit d’aquet últim punt i enllaçant amb allò que ens explica l’article de Mendelsohn, aquest retorn de la narrativa està relacionat també amb la creixent onada de publicacions de textos memorialístics i de relats personals, que s’està experimentant en la nostra societat, ja des de finals del s. XX.
En realitat el gènere de les memòries no ha pres importància només durant l’últim tram del s.XX i fins als nostres dies. L’ interès dels lectors en consumir aquest tipus de narracions ja ve de lluny i ha tingut diversos graus d’importància en el panorama literari, al llarg de la història.
Com bé explica l’article de Mendelsohn a la revista Avenç, ja en època antiga existia una certa tradició d’escriure textos autobiogràfics o de fer memòries escrites de fets històrics. Aquest textos tendien a barrejar en molts casos mite o ficció amb realitat.
Amb el naixement de la primera escolàstica i gràcies a personatges com Sant Agustí, es començaran a escriure textos autobiogràfics, coneguts com a memòries de fe o espirituals. Aquest textos pretenien eximir els pecats dels seus autors per així aconseguir apropar-se a la salvació divina. Arran d’aquest tradició de memòries per la redempció, durant els segle de les llums sorgiran les memòries de raó, on personatges com Rousseau obriran les seves ànimes i confessaran als seu públic lector els seus secrets més íntims i els “pecats” comesos al llarg de les seves vides. La voluntat d’aquest autors, serà la mateixa que la que va empènyer a Sant Agustí a escriure el seu llibre “Confessions”, redimir les seves culpes, alliberar-se d’elles alhora d’explicar-les.
Avui dia el nom que pren aquest tipus d’autobiografia, son les memòries de l’abjecció. En aquestes memòries, la redempció es transforma en un acte terapèutic i alhora en un art, com dirà la crítica literària, M. Kakutani .
Paral•lelament a les memòries de la raó i a causa del redreçament colonial, sorgiran les memòries dels esclaus. L’origen d’aquest tipus de narració es remunta també a l’antiguitat, amb les memòries d’aventures. Posteriorment, desprès de la Segona Guerra Mundial, aquest tipus de relat serà pres com a model per a escriure les memòries de l’holocaust. Tant a les memòries d’esclaus com a les de l’holocaust es combinen en el seu registre, literatura testimonial i èpica de supervivència. En ambdós casos el jo esdevé nosaltres, i per aquet motiu la redempció ( en el sentit d’alliberament de càrrega dolorosa), és doble; per un mateix i per tot el col•lectiu que ho ha patit. En aquet tipus de memòries, pren importància també el relat polític.
En relació amb aquestes memòries de la supervivència, trobem la història oral, que en aquests últims temps s’ha constituït com un camp disciplinar més dins de la història, i que ha diferència de les altres tècniques d’investigació històrica, l’investigador es construeix les seves pròpies fonts. En última instància, la història oral consisteix en analitzar i gravar els testimoniïs de les persones per tal d’esbrinar la combinació de factors ( objectius i subjectius) que van concórrer per configurar les seves vides , les seves trajectòries o les seves accions.
Aquest tipus d’investigació presenta dos problemes bàsics que els historiadors poden trobar també en les memòries o en els relats personals; la subjectivitat del relat i la fiabilitat de la memòria.
De fet, com diu Mendelsohn, les memòries son una versió molt elaborada i seleccionada de la memòria de l’autor, de manera que a vegades poden ser falses. Algunes vegades, la forma memorialista, és una forma literària de la novel•la, i el relat d’aquesta no és present ni en la memòria ni en el món en que vivim. Per aquest motiu cal diferenciar, les memòries i relats de no ficció, els quals poden aportar una veritat sobre coses específiques que han succeït, i els relats de ficció que son un entreteniment estimulant, que poden dir veritats però que no poden dir la “veritat”.
De tota manera, tant les memòries com els relats personals, han estat i son encara avui dia una important font per a la historiografia.
La novel•la o narració, va ser un gènere descartat com a font històrica, sobretot durant la primera meitat del segle XX. Amb el canvi de paradigma científic instaurat amb l’entrada de la nova història econòmica i social, la narració no podia respondre a les qüestions que plantejava la història problema proposada des d’aquestes noves escoles historiogràfiques.
Aquesta tradició de descrèdit i escepticisme davant del relat novel•lístic arrenca ja d’èpoques anteriors. Per exemple, el filòsof britànic, D. Hume, al 1740 afirmava que existien dos tipus de lectors; el lector de la veritable història, el qual obtenia una concepció més òptima dels incidents, i el lector de romanç ( novel•la), el qual en no donar crèdit al testimoni de l’autor, rebia una concepció més feble dels fets.
Ja anteriorment, Ch. Gildon, al 1719 criticava el gènere novel•lístic, després d’haver comprovat que una novel•la memorialística sobre Robinson Crusoe, estava plena de informació falsejada pel seu autor.
Tot i el retorn en l’ interès de la narració ressorgit a partir dels anys 70 del s. XX, encara avui dia apareixen relats personals i autobiogràfics que tendeixen a especular amb la realitat. Un exemple exposat a l’article de Mendelsohn, és el cas de la premi Novel, Rigoverta Menchú. Aquesta autora, escriptora de la realitat que pateix el poble nicaragüenc, va relatar fets a la seva novel•la que en realitat no van succeir tal com ella els explica. El fet és, que segons ella, la seva pretensió era la de expressar una veritat més gran sobre els patiments del seu poble. Basant-nos en aquesta qüestió, podem acceptar la idea de Mendelsohn sobre les novel•les, expressada al seu article. Ell pensa que totes les novel•les tot hi contenir arguments falsos, expressen una cosa que podem saber del cert que és veritat, i és que totes, representen una veritat sobre la vida. En el cas de les memòries, la realitat està en la ment de l’autor.
Per tant, els historiadors ens hem de quedar amb aquesta “veritat més gran”. I es que en realitat, a vegades les memòries poden ser la única manera de tractar un tema de forma eficaç. Per exemple, des d’aquest punt de vista, es poden tractar aspectes gairebé no tocats en el paradigma de l’història econòmica i social, com l’anàlisi de com pensava la gent del passat. El mateix Mendelsohn, utilitzarà el gènere memorialístic alhora de fer una història sobre la cultura gai. Ell també pensa que temes com aquest, només es poden abordar eficaçment fent ús de les memòries i de la història narrativa. A més, com ja s’ha dit anteriorment, la història narrativa pot ser més fàcil de llegir i entendre que no pas un estudi científic replet de llenguatge tècnic específic, que estaria més adreçat exclusivament a membres de la comunitat científica.
Un altre tema implícit en l’estudi històric de les fonts memorialístiques, es el tema de la veritat o la falsació de memòries.
Freud, afirmava al 1929 que les memòries estaven viciades per la falsedat. Mendelsohn respon a aquesta qüestió amb una idea alternativa, i es que per ell potser el culpable d’aquesta falsació no sigui el propi gènere memorialístic, sinó la memòria mateixa. Com ja s’ha esmentat anteriorment, un dels problemes que poden aparèixer en estudiar un document memorialístic es el fet que el seu autor, no només hagi escrit aquells episodis que ell trobava rellevants, sinó que també existeix un problema de memòria, i es que les persones no podem recordar amb exactitud tot allò que ha passat. A més la nostra percepció de la realitat no és igual en tots els casos. D’aquesta manera, els relat de vida o de fets històrics que ens pot aportar un testimoni d’aquestes característiques, sempre estarà basat en la realitat que va percebre el seu autor i pot estar afectat per un biaix de memòria. Aquestes dues qüestions sempre les hem de tenir presents alhora d’estudiar aquest tipus de fonts. També hem de tenir en compte que a vegades aquests tipus de testimonis no son del tot innocents. L’autor que els ha produït sol tenir una intencionalitat concreta alhora d’escriure’ls. Per exemple, com hem vist anteriorment en el cas de les memòries de redempció, els seus autors buscaven expiar els seus pecats a un nivell espiritual, o bé ser redimits socialment dels seus actes. Els relats personals també poden tenir una intencionalitat política concreta, cosa que es pot donar per exemple, en algunes memòries de l’holocaust. A vegades les memòries poden estar viciades per altres tipus de motivacions, que les fan ser també dubtoses. Poden esser escrites per afanys de protagonisme i narcisisme, o de venjança del seu autor respecte d’altres persones.
Totes aquestes qüestions no només accentuen la incredulitat dels lectors que poden consumir aquest tipus de gènere, sinó que també poden representar un problema afegit alhora d’estudiar aquest tipus de documents.
Els historiadors, no només ho han de tenir en compte sinó que ho han de valorar com una informació més, no tant a nivell de reconstrucció dels fets sinó més a nivell de reconstrucció de cultures, pensaments, ideologies, ... . Per tant els valors i contravalors, els pensaments o ideologies, ... expressats en unes memòries o relats personals, poden ser una font d’informació tant o més útil que les pròpies memòries en sí.
Un altre tema, poden ser les reaccions sorgides a propòsit d’unes memòries falses o d’unes memòries escandaloses. Un bon exemple d’aquest últim punt, ens el posa Mendelsohn al seu article, quan ens explica la reacció contraria que va tenir Burke en llegir les “Confessions” de Rousseau. Burke, pensava que les memòries de Rousseau eren massa extremades, ja que parlaven d’orgies, drogues, ... , i que aquestes deixaven en molt mal lloc al seu autor.
Les reaccions a unes memòries, ens poden també ajudar a reconstruir les mentalitats del moment, i com de fet s’esmenta a l’article, son testimonis que alhora, ens poden aportar una informació extra sobre les qüestions barrejades de veritat, mentida, d’història i política que poden aparèixer en dites memòries.
A l’article, també es parla de les memòries espectaculars. Aquestes, segons Yagoda son narratives que resulten d’estímuls altament improbables. Alguns exemples d’aquest tipus de memòries, les podem trobar reflectides als reality shows televisius. Les persones exageren, motivades pel seu context o per altres estímuls, la realitat que estan percebent. Per Yagoda, tant les memòries personals, com les memòries en sí, sorgeixen d’una profunda confusió sobre on acaba la realitat i on comença la fantasia, i de fet, això es correspon i s’alimenta de la confusió que existeix alhora de diferenciar, vida privada de vida pública. Per ell, els nous mitjans de comunicació hi tenen molt a veure amb aquesta confusió. Per exemple, a la nostra societat, s’ha transformat en quelcom habitual poder escoltar converses privades entre persones que estan parlant per el telèfon mòbil a llocs públics. Internet, també facilita el fet de poder conèixer relats de vides de persones anònimes o conegudes, a un nivell social ampli. Tot això està lligat amb l’enorme voluntat que té la gent d’explicar les seves històries, de ser protagonista per uns moments de l’entorn social en que viu; i eines com Internet li ho poden facilitar. D’aquesta manera, com diu Mendelsohn, s’ha alterat l’evolució de la narrativa personal.
En aquest cas, els historiadors, topem de nou amb el problema de discernir entre realitat o ficció. Per un estudi de reconstrucció històrica de fets a partir d’hipòtesis de partida, aquesta aportació documental seria potser menys vàlida que d’altres fonts, però com ja s’ha dit anteriorment, aquestes fonts sí que ens podrien aportar informació de tipus més cultural, i per tant no es poden rebutjar del tot.
Per tant, el paper de la història en el món de les memòries i els relats personals, no es tant el de discernir la seva falsedat o veracitat, sinó el d’aprofitar-les a un nivell més antropològic o social, per definir cultures, pensaments, ideologies... . Alhora de reconstruir fets passats, aquests documents també poden ser útils, però com hem vist, prèviament sempre s’han de tenir en compte algunes premisses ja esmentades; la subjectivitat, la memòria, la intencionalitat, la selecció voluntària dels fets, ..., i com no, alhora de realitzar un treball més seriós basant-se en aquest tipus de fonts, sempre cal utilitzar un nombre elevat de documents seleccionats, i no només en funció de les nostres hipòtesis de partida, sinó que també seguint una pauta que delimiti el grau d’objectivitat de dits documents, com ara la pauta proposada per J. Kocka .
Kocka pensa que existeixen una sèrie de passes que han de facilitat a l’ historiador, triar amb més efectivitat documents amb un grau més alt d’objectivitat. Algunes de les característiques que han de presentar aquests documents son: que han de ser capaços d’incorporar altres explicacions diferents a la volguda, han d’aportar un coneixement més complet de l’objecte d’estudi, han d’expressar millor els objectius i els límits de la pròpia explicació, ... .
Per aquest tipus de treball, algunes vegades, el problema no rau tant en identificar quin relat és fals o vertader, sinó que dintre de novel•les històriques, memòries o relats personals que es pressuposen sincers, poden aparèixer fragments falsats, com hem pogut veure en el cas de Rigoberta Menchú. En aquest cas cal aprofitar quelcom de cert que ens pot aportar el relat, sempre contrastant amb altres fonts que també tractin del tema (arqueològiques, documentals, ...). Com ja s’ha dit, a vegades l’aportació que ens poden donar aquets documents és més de tipus cultural. En aquest cas el resultat, seria fer història de la quotidianitat, basant-nos en les percepcions i les experiències del les persones. Segons Kocka, aquí el treball de l’ historiador, “seria el de valorar i aportar vida i perfils a les persones individuals, amb els seus desitjos i fracassos, amb les seves penes i les seves capacitats creatives”.
Respecte a l’afany d’explicar històries que s’està experimentant en la nostra societat, relacionat amb l’evolució tècnica i expansió generalitzada dels nous mitjans de comunicació, l ’historiador pot ampliar coneixements d’aquest tipus més cultural, antropològic, psicològic, ... . Per tant no s’ha de descartar aquest tipus de fonts alhora d’elaborar un treball històric.
Per competir en aquest món d’auge de la narrativa, l ’historiador ha de adaptar-se al nous temps, aprofitar les noves eines que pot tenir i intentar elaborar treballs seriosos i alhora distesos, que puguin arribar a un públic més ampli. De fet el saber ha de ser patrimoni de tots, i si un gaudeix de tenir coneixements específics i més amplis sobre alguna qüestió concreta, sempre és bo que pugui transmetre’ls a aquells que els vulguin conèixer, d’una manera més clara i planera, si aquets així ho requereixen.

TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES II
Conchi Méndez Cano
COMENTARI DE TEXT
SPIEGEL. G, “La historia de la pràctica”, Ayer, 62,2006, pp.19-50.
1. El gir lingüístic en relació amb elements clau del paradigma de la historia econòmica i social:
En aquets primer text de Spiegel, se’ns defineix a grans trets allò que el gir lingüístic postulava. Segons els autors que defensaven aquest moviment, el llenguatge és l’agent constitutiu de la consciència i de la producció de significat , és a dir, de la “realitat” social de cada moment concret de la història. De manera que, si el llenguatge és allò que constitueix el món ( Seassure), no pot existir un món objectiu i comprensible universalment, sinó que aquest només serà comprensible a partir del llenguatge generat en aquell context. En aquest sentit, el postmodernisme, canviarà el paradigma científic que es promovia des de la història econòmica i social. Per aquesta última i des de l’estructuralisme marxista, la realitat es dividia en dos entitats, una superestructura, que inclouria aspectes socials més de tipus ideològic, psicològic, ... i l’estructura, on es trobarien coses com l’economia, la lluita de classes, ... . Aquesta estructura, seria el motor que mouria la realitat social. D’aquesta manera hi ha possibilitat de conèixer el passat i de crear una realitat objectiva i universal ( com ara a la història total que proposava P. Vilar). En aquet sentit el postmodernisme trencarà amb la història social i cultural, no només en la idea de reconstruir els fets del passat objectiva i universalment, casi a la manera empírica de les ciències naturals , sinó que també, trenca amb la idea que existeixi una realitat. Aquesta només seria una interpretació del món d’entre moltes altres, que dominaria el discurs social en base al poder imperant del context en que es trobi.
En resum, podríem dir que el postmodernisme, es plantejarà certs dubtes a dues de les idees principals de la història econòmica i social: a la confiança en el coneixement objectiu de la realitat i a la aproximació en història a molts dels mètodes estàndards usats per les ciències naturals.
En relació a l’historia economico-social, un dels temes centrals d’estudi serà l’economia. En aquest sentit el postmodernisme, també trencarà. Amb el gir lingüístic es reprèn amb força l’ interès no només en el llenguatge, sinó que també en la cultura. Així doncs perdran importància els sistemes econòmics ideats des de l’ historiografia marxista.
Per la història econòmica i social, a través de hipòtesis de partida, l’estudi, la reconstrucció i la comprensió dels fets, és possible conèixer, en certa mesura, el passat. Pels postmodernistes en canvi, conèixer el passat és impossible. No existeixen les veritats absolutes, sinó que hi ha tantes realitats com maneres d’expressar-la existeixin. Per tant el gir lingüístic modificarà també, respecte a l’ història econòmica i social, la idea que a partir del coneixement històric es pot comprendre el món.
Un dels postmodernistes més destacats, serà Foucault. Aquest refusa la idea que la història tingués alguna finalitat. Des d’aquet punt de vista també es trenca amb una idea important de la història econòmica i social, que es plantejava des de la primera escola dels Annals. M. Bloch i L. Fébvre, pensaven que la història havia de servir per comprendre el present i ajudar a l’acció humana ( en el sentit polític). Aquesta idea marcarà tendències historiogràfiques posteriors, com ara els marxismes, i com hem indicat anteriorment, s’exhaurirà amb els postmodernismes més extrems.
Foucault, també afirmava que tot té sentit només en un context històric determinat. Des d’aquest punt de vista, diríem que es trenca amb la idea que es propulsava des d’ escoles històriques anteriors, com els Annals francesos, en les quals és recomanava fer ús del mètode comparatiu per una millor comprensió dels fets. En relació a questa qüestió, Foucault també pensava que l’aspiració d’aquesta història econòmica i social, a fer grans síntesis històriques, inventava continuïtats on no n’hi havia. Per ell les explicacions globals no tenen sentit, per que en realitat allò que queda, només son fragments de saber.
En definitiva, com afirmarà P. Joyce, el món real, sempre ens arriba a través de imatges, per tant l’historiador tindrà accés a les imatges del món i no a la realitat.
Pels postmodernistes, allò que feia la història social, era construir el món a la seva imatge. És a dir, crear formes històriques d’entendre el món. Així doncs, conceptes com el de societat, en el postmodernisme, a diferència de la història econòmica i social, apareixen com quelcom no objectiu, sinó que com un concepte històric sorgit d’un projecte polític concret ( les lluites polítiques del s. XVIII i XIX).


2. Revisions historiogràfiques relacionades amb crítiques fetes al gir lingüístic:
Noves revisions relacionades amb el gir lingüístic postulen la idea que el discurs històric, entès com a sistema de significat, està vinculat a les institucions i a les pràctiques socials.
Com ja s’havia defensat des del mateix gir, tota societat es constitueix a través de múltiples sistemes de significat ( discursos, o interpretacions), i aquests, com ja havia esmentat P. Joyce en relació al concepte de classe, son dinàmics i canviants, i no estructures estables. Ara bé, segons aquestes noves revisions, i en relació a aquest vincle institucional i amb la pràctica social del discurs, alguns autors pensen que, els sistemes de significat creen:
- Racionalitat pràctica,
- Acció humana,
- I règims de veritat.
D’aquesta manera el jo individual i l’acció humana, tornen a formar part del centre d’interès historiogràfic.
En aquest sentit, les categories culturals, en tant que fenòmens històricament generats, segons aquests autors , estan subjectes a revaluacions i re significacions per part dels agents, per quest motiu no poden formar estructures estables del tot. Així doncs, ja no només la pràctica humana té autonomia relativa, com ja s’havia vist amb l’estructuralisme, pel qual els humans actuem en base al context on es trobem, sinó que també el sistema en sí té una autonomia relativa, ja que depèn d’aquestes reinterpretacions dels agents que generen alhora el discurs, és a dir dels humans que actuen en el seu context històric.
Per tant la idea inicial que va promoure el gir lingüístic proposada per Seassure, “allò que l’home pensa està condicionat pel llenguatge”, des d’aquest punt de vista revisionista, es podria ampliar. No només l’home està condicionat, sinó que també és l’home el que condiciona, i en aquest cas, a les institucions i la pròpia pràctica social. Així doncs idees plantejades pels primers postulats del positivisme es veurien en certa manera ampliades. Un altre bon exemple seria, el deconstruccionisme de Derrida, el qual defensava la idea que el text era més important que el context. Per aquest revisionisme que planteja el text de Spiegel, el text i el context tindrien tots dos una importància relativa en tant que, tant l’un com l’altre estan influenciats mútuament, un depèn de l’altre seguint aquest esquema: Els diferents sistemes de significat ( text), depenen en part de les institucions i les pràctiques socials (context), que alhora son replantejades , és a dir canvien i evolucionen, en relació a l’acció humana ( de nou text).
Cal també destacar una de les idees centrals de R. Rorty, un dels precursors del gir lingüístic. Segons aquest, no existeix relació entre el llenguatge i el món, cosa que com hem vist, es qüestionen aquests autors revisionistes del gir. El context i les seves institucions també interactuen el la producció de significat, i l’acció humana replanteja i modifica, aquest context i les seves institucions.
En resum, podríem dir que d’aquells tres actors principals que apareixien en el joc proposat pel primer postmodernisme; circumstàncies + llenguatge + persones, ara en podem afegir un altre que també interactuaria en aquest joc, les institucions i pràctiques socials.

La història en el moment actual: tasques i funcions socials de la història

A propòsit d’aquest apartat sobre la historiografia en el moment actual, hom presenta un breu resum sobre el paper social que ha pogut tenir la història al llarg del temps.
Jürgen Kocka presenta una sèrie de punts relacionats amb aquesta funció social de la historiografia. En el primer punt ens diu que el coneixement de la història és indispensable per l’actuació política del present. Aquesta premissa es contraposa amb la qüestió que se’ns presenta en el text introductori, “pot la història, tenir una altra funció social que la de fornir a una interpretació raonada i comprensible del passat a una ciutadania que tindrà per definició projectes polítics i socials diversos?” . En aquesta qüestió queden explicites dues idees: la història pretén mostrar els fets tan aproximadament possible ha com van succeir en realitat, i la història ha de pretendre ser imparcial davant del devenir polític del moment. Kocka en canvi, dota a la història d’un sentit polític.
Al punt dos dels arguments de Kocka, se’ns parla de l’ús polític que es pot dur a terme a través de la memòria històrica. Sobre aquest aspecte l’autor ens diu que el paper de l ’historiador ha de ser el de controlar racional i científicament aquest ús. D’aquesta manera de nou torna a polititzar la tasca de l’historiador.
Sobre aquesta funció més política de la història, alguns dels màxims representant de la historiografia del s.XX, com ara B. Croce (filòsof italià) o M. Bloch, en parlaran, afirmant que l ’historiador no ha de ser un jutge. Així Bloch defensarà la idea que l’historiador ha de fer història per ajudar a l’acció política tot i que pensa que l’historiadior s’ha de desmarcar de reconstruir els fets del passat aportant-hi una visió polititzada d’aquests, és a dir, ha de ser imparcial. Per ell, l’historiador ha de comprendre i no jutjar.
En el següent punt, Kocka, defensa la idea que el coneixement del passat ajuda a comprendre millor el present. Particularment, crec que aquesta idea és força encertada. L’home, de fet, és producte del seu devenir històric, per tant per comprendre’s a si mateix necessita conèixer el seu passat, la seva herència. Ara bé, una altra qüestió relacionada amb aquest punt és la idea de la “història com a mestre de vida”. Sobre aquest punt, alguns pensadors del tema, afirmaran que la història no té una funció adoctrinadora de la societat, com es el cas d’alguns dels membres de l’escola dels Annals francesos (Bloch, Fébvre, ...), en contraposició al metodisme francès que recolzava aquesta idea.
En el punt cinc dels arguments de Kocka es defensa també aquesta idea de la història com adoctrinadora de la societat. També en aquest punt l’autor ens diu que la història ha de poder ajudar a conèixer a l’altre des del punt de vista de creació d’identitats, de formació de pàtries. En realitat penso que el coneixement de la història sí que pot obrir camp al coneixement d’altres cultures o societats i a comprendre la diversitat humana. Una altra qüestió és l’interès que de nou Kocka centra en el paper polític de l’històriografia, li confereix a aquesta la funció polititzada de crear identitats. L’autor d’aquest text també diu que s’ha de fer una selecció d’allò més rellevant de la història, des del punt de vista polític, per tal de crear aquesta identitat, ja que per ell la història és massa extensa per ensenyar-la tota. Defensa la idea que aquest ús de la història ha de donar els seus fruits també a llarg termini, i prima l’ensenyament de la història moderna i la contemporania, que al seu parer son les matèries més útils per l’acció del present. L’escola dels Annals, proposaria una història completament contraria a la de Kocka des d’aquest punt de vista. Per aquests, l’objecte d’estudi son els homes en el temps, tant passat com present, ... . L ’historiador ha de ser honest i mostrar els fets tal qual han estat. La història ha de tenir per tant un caràcter globalitzador ( com la història total que proposa P. Vilar).
En el punt sis dels arguments de Kocka, l’autor ens desvetlla concretament quina seria la funció política de la història que ell proposa. Per ell la història ha d’educar a la societat a favor d’una vesant política (“pensament concret”) per evitar que aquesta es vinculi a una branca política diferent, o radical i utòpica, com ell mateix defineix en el seu text. Des d’aquest punt de vista també es desmarcaria de la pregunta que se’ns planteja en el text introductori, “història neutral per a una ciutadania amb projectes polítics i socials diversos”. Kocka, no dona opció de tria a la ciutadania. Amb els seus arguments vindria a proposar una història per al poble però sense aquest, com el despotisme il•lustrat del s.XVIII. D’aquesta manera proposaria una historiografia molt diferent a la que predomina actualment; que consistiria en l’elaboració d’un exercici raonat, crític, intel•ligent i comprensiu, que defuig al màxim de pretensions polítiques.
En l’últim punt Kocka parlarà de la història com a eina d’oci, sense cap funció. Aquesta premissa penso que ha quedat demostrat al llar del temps de formació de la historiografia, que no és possible. Quan hom fa història parteix d’inquietuds prèvies, resol dubtes, coneix part de la vida, ... i això ja té una funció, la d’aprendre i comprendre, la de culturitzar-se i desprès transmetre-ho a futures generacions, ... . Per tant, la Història per la història, no és viable.