TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES II
Conchi Méndez Cano
COMENTARI DE TEXT
SPIEGEL. G, “La historia de la pràctica”, Ayer, 62,2006, pp.19-50.
1. El gir lingüístic en relació amb elements clau del paradigma de la historia econòmica i social:
En aquets primer text de Spiegel, se’ns defineix a grans trets allò que el gir lingüístic postulava. Segons els autors que defensaven aquest moviment, el llenguatge és l’agent constitutiu de la consciència i de la producció de significat , és a dir, de la “realitat” social de cada moment concret de la història. De manera que, si el llenguatge és allò que constitueix el món ( Seassure), no pot existir un món objectiu i comprensible universalment, sinó que aquest només serà comprensible a partir del llenguatge generat en aquell context. En aquest sentit, el postmodernisme, canviarà el paradigma científic que es promovia des de la història econòmica i social. Per aquesta última i des de l’estructuralisme marxista, la realitat es dividia en dos entitats, una superestructura, que inclouria aspectes socials més de tipus ideològic, psicològic, ... i l’estructura, on es trobarien coses com l’economia, la lluita de classes, ... . Aquesta estructura, seria el motor que mouria la realitat social. D’aquesta manera hi ha possibilitat de conèixer el passat i de crear una realitat objectiva i universal ( com ara a la història total que proposava P. Vilar). En aquet sentit el postmodernisme trencarà amb la història social i cultural, no només en la idea de reconstruir els fets del passat objectiva i universalment, casi a la manera empírica de les ciències naturals , sinó que també, trenca amb la idea que existeixi una realitat. Aquesta només seria una interpretació del món d’entre moltes altres, que dominaria el discurs social en base al poder imperant del context en que es trobi.
En resum, podríem dir que el postmodernisme, es plantejarà certs dubtes a dues de les idees principals de la història econòmica i social: a la confiança en el coneixement objectiu de la realitat i a la aproximació en història a molts dels mètodes estàndards usats per les ciències naturals.
En relació a l’historia economico-social, un dels temes centrals d’estudi serà l’economia. En aquest sentit el postmodernisme, també trencarà. Amb el gir lingüístic es reprèn amb força l’ interès no només en el llenguatge, sinó que també en la cultura. Així doncs perdran importància els sistemes econòmics ideats des de l’ historiografia marxista.
Per la història econòmica i social, a través de hipòtesis de partida, l’estudi, la reconstrucció i la comprensió dels fets, és possible conèixer, en certa mesura, el passat. Pels postmodernistes en canvi, conèixer el passat és impossible. No existeixen les veritats absolutes, sinó que hi ha tantes realitats com maneres d’expressar-la existeixin. Per tant el gir lingüístic modificarà també, respecte a l’ història econòmica i social, la idea que a partir del coneixement històric es pot comprendre el món.
Un dels postmodernistes més destacats, serà Foucault. Aquest refusa la idea que la història tingués alguna finalitat. Des d’aquet punt de vista també es trenca amb una idea important de la història econòmica i social, que es plantejava des de la primera escola dels Annals. M. Bloch i L. Fébvre, pensaven que la història havia de servir per comprendre el present i ajudar a l’acció humana ( en el sentit polític). Aquesta idea marcarà tendències historiogràfiques posteriors, com ara els marxismes, i com hem indicat anteriorment, s’exhaurirà amb els postmodernismes més extrems.
Foucault, també afirmava que tot té sentit només en un context històric determinat. Des d’aquest punt de vista, diríem que es trenca amb la idea que es propulsava des d’ escoles històriques anteriors, com els Annals francesos, en les quals és recomanava fer ús del mètode comparatiu per una millor comprensió dels fets. En relació a questa qüestió, Foucault també pensava que l’aspiració d’aquesta història econòmica i social, a fer grans síntesis històriques, inventava continuïtats on no n’hi havia. Per ell les explicacions globals no tenen sentit, per que en realitat allò que queda, només son fragments de saber.
En definitiva, com afirmarà P. Joyce, el món real, sempre ens arriba a través de imatges, per tant l’historiador tindrà accés a les imatges del món i no a la realitat.
Pels postmodernistes, allò que feia la història social, era construir el món a la seva imatge. És a dir, crear formes històriques d’entendre el món. Així doncs, conceptes com el de societat, en el postmodernisme, a diferència de la història econòmica i social, apareixen com quelcom no objectiu, sinó que com un concepte històric sorgit d’un projecte polític concret ( les lluites polítiques del s. XVIII i XIX).


2. Revisions historiogràfiques relacionades amb crítiques fetes al gir lingüístic:
Noves revisions relacionades amb el gir lingüístic postulen la idea que el discurs històric, entès com a sistema de significat, està vinculat a les institucions i a les pràctiques socials.
Com ja s’havia defensat des del mateix gir, tota societat es constitueix a través de múltiples sistemes de significat ( discursos, o interpretacions), i aquests, com ja havia esmentat P. Joyce en relació al concepte de classe, son dinàmics i canviants, i no estructures estables. Ara bé, segons aquestes noves revisions, i en relació a aquest vincle institucional i amb la pràctica social del discurs, alguns autors pensen que, els sistemes de significat creen:
- Racionalitat pràctica,
- Acció humana,
- I règims de veritat.
D’aquesta manera el jo individual i l’acció humana, tornen a formar part del centre d’interès historiogràfic.
En aquest sentit, les categories culturals, en tant que fenòmens històricament generats, segons aquests autors , estan subjectes a revaluacions i re significacions per part dels agents, per quest motiu no poden formar estructures estables del tot. Així doncs, ja no només la pràctica humana té autonomia relativa, com ja s’havia vist amb l’estructuralisme, pel qual els humans actuem en base al context on es trobem, sinó que també el sistema en sí té una autonomia relativa, ja que depèn d’aquestes reinterpretacions dels agents que generen alhora el discurs, és a dir dels humans que actuen en el seu context històric.
Per tant la idea inicial que va promoure el gir lingüístic proposada per Seassure, “allò que l’home pensa està condicionat pel llenguatge”, des d’aquest punt de vista revisionista, es podria ampliar. No només l’home està condicionat, sinó que també és l’home el que condiciona, i en aquest cas, a les institucions i la pròpia pràctica social. Així doncs idees plantejades pels primers postulats del positivisme es veurien en certa manera ampliades. Un altre bon exemple seria, el deconstruccionisme de Derrida, el qual defensava la idea que el text era més important que el context. Per aquest revisionisme que planteja el text de Spiegel, el text i el context tindrien tots dos una importància relativa en tant que, tant l’un com l’altre estan influenciats mútuament, un depèn de l’altre seguint aquest esquema: Els diferents sistemes de significat ( text), depenen en part de les institucions i les pràctiques socials (context), que alhora son replantejades , és a dir canvien i evolucionen, en relació a l’acció humana ( de nou text).
Cal també destacar una de les idees centrals de R. Rorty, un dels precursors del gir lingüístic. Segons aquest, no existeix relació entre el llenguatge i el món, cosa que com hem vist, es qüestionen aquests autors revisionistes del gir. El context i les seves institucions també interactuen el la producció de significat, i l’acció humana replanteja i modifica, aquest context i les seves institucions.
En resum, podríem dir que d’aquells tres actors principals que apareixien en el joc proposat pel primer postmodernisme; circumstàncies + llenguatge + persones, ara en podem afegir un altre que també interactuaria en aquest joc, les institucions i pràctiques socials.

La història en el moment actual: tasques i funcions socials de la història

A propòsit d’aquest apartat sobre la historiografia en el moment actual, hom presenta un breu resum sobre el paper social que ha pogut tenir la història al llarg del temps.
Jürgen Kocka presenta una sèrie de punts relacionats amb aquesta funció social de la historiografia. En el primer punt ens diu que el coneixement de la història és indispensable per l’actuació política del present. Aquesta premissa es contraposa amb la qüestió que se’ns presenta en el text introductori, “pot la història, tenir una altra funció social que la de fornir a una interpretació raonada i comprensible del passat a una ciutadania que tindrà per definició projectes polítics i socials diversos?” . En aquesta qüestió queden explicites dues idees: la història pretén mostrar els fets tan aproximadament possible ha com van succeir en realitat, i la història ha de pretendre ser imparcial davant del devenir polític del moment. Kocka en canvi, dota a la història d’un sentit polític.
Al punt dos dels arguments de Kocka, se’ns parla de l’ús polític que es pot dur a terme a través de la memòria històrica. Sobre aquest aspecte l’autor ens diu que el paper de l ’historiador ha de ser el de controlar racional i científicament aquest ús. D’aquesta manera de nou torna a polititzar la tasca de l’historiador.
Sobre aquesta funció més política de la història, alguns dels màxims representant de la historiografia del s.XX, com ara B. Croce (filòsof italià) o M. Bloch, en parlaran, afirmant que l ’historiador no ha de ser un jutge. Així Bloch defensarà la idea que l’historiador ha de fer història per ajudar a l’acció política tot i que pensa que l’historiadior s’ha de desmarcar de reconstruir els fets del passat aportant-hi una visió polititzada d’aquests, és a dir, ha de ser imparcial. Per ell, l’historiador ha de comprendre i no jutjar.
En el següent punt, Kocka, defensa la idea que el coneixement del passat ajuda a comprendre millor el present. Particularment, crec que aquesta idea és força encertada. L’home, de fet, és producte del seu devenir històric, per tant per comprendre’s a si mateix necessita conèixer el seu passat, la seva herència. Ara bé, una altra qüestió relacionada amb aquest punt és la idea de la “història com a mestre de vida”. Sobre aquest punt, alguns pensadors del tema, afirmaran que la història no té una funció adoctrinadora de la societat, com es el cas d’alguns dels membres de l’escola dels Annals francesos (Bloch, Fébvre, ...), en contraposició al metodisme francès que recolzava aquesta idea.
En el punt cinc dels arguments de Kocka es defensa també aquesta idea de la història com adoctrinadora de la societat. També en aquest punt l’autor ens diu que la història ha de poder ajudar a conèixer a l’altre des del punt de vista de creació d’identitats, de formació de pàtries. En realitat penso que el coneixement de la història sí que pot obrir camp al coneixement d’altres cultures o societats i a comprendre la diversitat humana. Una altra qüestió és l’interès que de nou Kocka centra en el paper polític de l’històriografia, li confereix a aquesta la funció polititzada de crear identitats. L’autor d’aquest text també diu que s’ha de fer una selecció d’allò més rellevant de la història, des del punt de vista polític, per tal de crear aquesta identitat, ja que per ell la història és massa extensa per ensenyar-la tota. Defensa la idea que aquest ús de la història ha de donar els seus fruits també a llarg termini, i prima l’ensenyament de la història moderna i la contemporania, que al seu parer son les matèries més útils per l’acció del present. L’escola dels Annals, proposaria una història completament contraria a la de Kocka des d’aquest punt de vista. Per aquests, l’objecte d’estudi son els homes en el temps, tant passat com present, ... . L ’historiador ha de ser honest i mostrar els fets tal qual han estat. La història ha de tenir per tant un caràcter globalitzador ( com la història total que proposa P. Vilar).
En el punt sis dels arguments de Kocka, l’autor ens desvetlla concretament quina seria la funció política de la història que ell proposa. Per ell la història ha d’educar a la societat a favor d’una vesant política (“pensament concret”) per evitar que aquesta es vinculi a una branca política diferent, o radical i utòpica, com ell mateix defineix en el seu text. Des d’aquest punt de vista també es desmarcaria de la pregunta que se’ns planteja en el text introductori, “història neutral per a una ciutadania amb projectes polítics i socials diversos”. Kocka, no dona opció de tria a la ciutadania. Amb els seus arguments vindria a proposar una història per al poble però sense aquest, com el despotisme il•lustrat del s.XVIII. D’aquesta manera proposaria una historiografia molt diferent a la que predomina actualment; que consistiria en l’elaboració d’un exercici raonat, crític, intel•ligent i comprensiu, que defuig al màxim de pretensions polítiques.
En l’últim punt Kocka parlarà de la història com a eina d’oci, sense cap funció. Aquesta premissa penso que ha quedat demostrat al llar del temps de formació de la historiografia, que no és possible. Quan hom fa història parteix d’inquietuds prèvies, resol dubtes, coneix part de la vida, ... i això ja té una funció, la d’aprendre i comprendre, la de culturitzar-se i desprès transmetre-ho a futures generacions, ... . Per tant, la Història per la història, no és viable.