Comentari de text: Memòria, memòries, relats personals, veritat i història

Avui dia estem assistint a un canvi important en la manera de publicar textos històrics. Podríem parlar del retorn a l’importància de la narrativa com a recurs en les publicacions de treballs científics, i un dels camps de les ciències socials que més utilitza aquest recurs estilístic, és la història.
Amb aquest canvi hi tenen a veure diferents factors, i un dels més influents serà la pressió del mercat. La gent tendeix a demanar textos més lleugers de llegir i les editorials fent cas a aquesta demanda, exigeixen als treballs científics certa distensió per a publicar-los. D’aquesta manera un científic de la història es veu abocat, en cert grau, a publicar el seu treball en forma de novel•la, ja que segurament pel públic aquesta forma tindrà més bona acollida. També és cert que, cada vegada més, la publicació històrica més “seriosa” apareix en revistes científiques.
D’aquesta manera podem veure com el mercat tendeix a posar al mateix nivell, productes històrics que entre ells poden ser molt diferents. Això pot fer que als lectors ens costi distingir entre textos verídics o falsos, científicament parlant.
A propòsit d’aquet últim punt i enllaçant amb allò que ens explica l’article de Mendelsohn, aquest retorn de la narrativa està relacionat també amb la creixent onada de publicacions de textos memorialístics i de relats personals, que s’està experimentant en la nostra societat, ja des de finals del s. XX.
En realitat el gènere de les memòries no ha pres importància només durant l’últim tram del s.XX i fins als nostres dies. L’ interès dels lectors en consumir aquest tipus de narracions ja ve de lluny i ha tingut diversos graus d’importància en el panorama literari, al llarg de la història.
Com bé explica l’article de Mendelsohn a la revista Avenç, ja en època antiga existia una certa tradició d’escriure textos autobiogràfics o de fer memòries escrites de fets històrics. Aquest textos tendien a barrejar en molts casos mite o ficció amb realitat.
Amb el naixement de la primera escolàstica i gràcies a personatges com Sant Agustí, es començaran a escriure textos autobiogràfics, coneguts com a memòries de fe o espirituals. Aquest textos pretenien eximir els pecats dels seus autors per així aconseguir apropar-se a la salvació divina. Arran d’aquest tradició de memòries per la redempció, durant els segle de les llums sorgiran les memòries de raó, on personatges com Rousseau obriran les seves ànimes i confessaran als seu públic lector els seus secrets més íntims i els “pecats” comesos al llarg de les seves vides. La voluntat d’aquest autors, serà la mateixa que la que va empènyer a Sant Agustí a escriure el seu llibre “Confessions”, redimir les seves culpes, alliberar-se d’elles alhora d’explicar-les.
Avui dia el nom que pren aquest tipus d’autobiografia, son les memòries de l’abjecció. En aquestes memòries, la redempció es transforma en un acte terapèutic i alhora en un art, com dirà la crítica literària, M. Kakutani .
Paral•lelament a les memòries de la raó i a causa del redreçament colonial, sorgiran les memòries dels esclaus. L’origen d’aquest tipus de narració es remunta també a l’antiguitat, amb les memòries d’aventures. Posteriorment, desprès de la Segona Guerra Mundial, aquest tipus de relat serà pres com a model per a escriure les memòries de l’holocaust. Tant a les memòries d’esclaus com a les de l’holocaust es combinen en el seu registre, literatura testimonial i èpica de supervivència. En ambdós casos el jo esdevé nosaltres, i per aquet motiu la redempció ( en el sentit d’alliberament de càrrega dolorosa), és doble; per un mateix i per tot el col•lectiu que ho ha patit. En aquet tipus de memòries, pren importància també el relat polític.
En relació amb aquestes memòries de la supervivència, trobem la història oral, que en aquests últims temps s’ha constituït com un camp disciplinar més dins de la història, i que ha diferència de les altres tècniques d’investigació històrica, l’investigador es construeix les seves pròpies fonts. En última instància, la història oral consisteix en analitzar i gravar els testimoniïs de les persones per tal d’esbrinar la combinació de factors ( objectius i subjectius) que van concórrer per configurar les seves vides , les seves trajectòries o les seves accions.
Aquest tipus d’investigació presenta dos problemes bàsics que els historiadors poden trobar també en les memòries o en els relats personals; la subjectivitat del relat i la fiabilitat de la memòria.
De fet, com diu Mendelsohn, les memòries son una versió molt elaborada i seleccionada de la memòria de l’autor, de manera que a vegades poden ser falses. Algunes vegades, la forma memorialista, és una forma literària de la novel•la, i el relat d’aquesta no és present ni en la memòria ni en el món en que vivim. Per aquest motiu cal diferenciar, les memòries i relats de no ficció, els quals poden aportar una veritat sobre coses específiques que han succeït, i els relats de ficció que son un entreteniment estimulant, que poden dir veritats però que no poden dir la “veritat”.
De tota manera, tant les memòries com els relats personals, han estat i son encara avui dia una important font per a la historiografia.
La novel•la o narració, va ser un gènere descartat com a font històrica, sobretot durant la primera meitat del segle XX. Amb el canvi de paradigma científic instaurat amb l’entrada de la nova història econòmica i social, la narració no podia respondre a les qüestions que plantejava la història problema proposada des d’aquestes noves escoles historiogràfiques.
Aquesta tradició de descrèdit i escepticisme davant del relat novel•lístic arrenca ja d’èpoques anteriors. Per exemple, el filòsof britànic, D. Hume, al 1740 afirmava que existien dos tipus de lectors; el lector de la veritable història, el qual obtenia una concepció més òptima dels incidents, i el lector de romanç ( novel•la), el qual en no donar crèdit al testimoni de l’autor, rebia una concepció més feble dels fets.
Ja anteriorment, Ch. Gildon, al 1719 criticava el gènere novel•lístic, després d’haver comprovat que una novel•la memorialística sobre Robinson Crusoe, estava plena de informació falsejada pel seu autor.
Tot i el retorn en l’ interès de la narració ressorgit a partir dels anys 70 del s. XX, encara avui dia apareixen relats personals i autobiogràfics que tendeixen a especular amb la realitat. Un exemple exposat a l’article de Mendelsohn, és el cas de la premi Novel, Rigoverta Menchú. Aquesta autora, escriptora de la realitat que pateix el poble nicaragüenc, va relatar fets a la seva novel•la que en realitat no van succeir tal com ella els explica. El fet és, que segons ella, la seva pretensió era la de expressar una veritat més gran sobre els patiments del seu poble. Basant-nos en aquesta qüestió, podem acceptar la idea de Mendelsohn sobre les novel•les, expressada al seu article. Ell pensa que totes les novel•les tot hi contenir arguments falsos, expressen una cosa que podem saber del cert que és veritat, i és que totes, representen una veritat sobre la vida. En el cas de les memòries, la realitat està en la ment de l’autor.
Per tant, els historiadors ens hem de quedar amb aquesta “veritat més gran”. I es que en realitat, a vegades les memòries poden ser la única manera de tractar un tema de forma eficaç. Per exemple, des d’aquest punt de vista, es poden tractar aspectes gairebé no tocats en el paradigma de l’història econòmica i social, com l’anàlisi de com pensava la gent del passat. El mateix Mendelsohn, utilitzarà el gènere memorialístic alhora de fer una història sobre la cultura gai. Ell també pensa que temes com aquest, només es poden abordar eficaçment fent ús de les memòries i de la història narrativa. A més, com ja s’ha dit anteriorment, la història narrativa pot ser més fàcil de llegir i entendre que no pas un estudi científic replet de llenguatge tècnic específic, que estaria més adreçat exclusivament a membres de la comunitat científica.
Un altre tema implícit en l’estudi històric de les fonts memorialístiques, es el tema de la veritat o la falsació de memòries.
Freud, afirmava al 1929 que les memòries estaven viciades per la falsedat. Mendelsohn respon a aquesta qüestió amb una idea alternativa, i es que per ell potser el culpable d’aquesta falsació no sigui el propi gènere memorialístic, sinó la memòria mateixa. Com ja s’ha esmentat anteriorment, un dels problemes que poden aparèixer en estudiar un document memorialístic es el fet que el seu autor, no només hagi escrit aquells episodis que ell trobava rellevants, sinó que també existeix un problema de memòria, i es que les persones no podem recordar amb exactitud tot allò que ha passat. A més la nostra percepció de la realitat no és igual en tots els casos. D’aquesta manera, els relat de vida o de fets històrics que ens pot aportar un testimoni d’aquestes característiques, sempre estarà basat en la realitat que va percebre el seu autor i pot estar afectat per un biaix de memòria. Aquestes dues qüestions sempre les hem de tenir presents alhora d’estudiar aquest tipus de fonts. També hem de tenir en compte que a vegades aquests tipus de testimonis no son del tot innocents. L’autor que els ha produït sol tenir una intencionalitat concreta alhora d’escriure’ls. Per exemple, com hem vist anteriorment en el cas de les memòries de redempció, els seus autors buscaven expiar els seus pecats a un nivell espiritual, o bé ser redimits socialment dels seus actes. Els relats personals també poden tenir una intencionalitat política concreta, cosa que es pot donar per exemple, en algunes memòries de l’holocaust. A vegades les memòries poden estar viciades per altres tipus de motivacions, que les fan ser també dubtoses. Poden esser escrites per afanys de protagonisme i narcisisme, o de venjança del seu autor respecte d’altres persones.
Totes aquestes qüestions no només accentuen la incredulitat dels lectors que poden consumir aquest tipus de gènere, sinó que també poden representar un problema afegit alhora d’estudiar aquest tipus de documents.
Els historiadors, no només ho han de tenir en compte sinó que ho han de valorar com una informació més, no tant a nivell de reconstrucció dels fets sinó més a nivell de reconstrucció de cultures, pensaments, ideologies, ... . Per tant els valors i contravalors, els pensaments o ideologies, ... expressats en unes memòries o relats personals, poden ser una font d’informació tant o més útil que les pròpies memòries en sí.
Un altre tema, poden ser les reaccions sorgides a propòsit d’unes memòries falses o d’unes memòries escandaloses. Un bon exemple d’aquest últim punt, ens el posa Mendelsohn al seu article, quan ens explica la reacció contraria que va tenir Burke en llegir les “Confessions” de Rousseau. Burke, pensava que les memòries de Rousseau eren massa extremades, ja que parlaven d’orgies, drogues, ... , i que aquestes deixaven en molt mal lloc al seu autor.
Les reaccions a unes memòries, ens poden també ajudar a reconstruir les mentalitats del moment, i com de fet s’esmenta a l’article, son testimonis que alhora, ens poden aportar una informació extra sobre les qüestions barrejades de veritat, mentida, d’història i política que poden aparèixer en dites memòries.
A l’article, també es parla de les memòries espectaculars. Aquestes, segons Yagoda son narratives que resulten d’estímuls altament improbables. Alguns exemples d’aquest tipus de memòries, les podem trobar reflectides als reality shows televisius. Les persones exageren, motivades pel seu context o per altres estímuls, la realitat que estan percebent. Per Yagoda, tant les memòries personals, com les memòries en sí, sorgeixen d’una profunda confusió sobre on acaba la realitat i on comença la fantasia, i de fet, això es correspon i s’alimenta de la confusió que existeix alhora de diferenciar, vida privada de vida pública. Per ell, els nous mitjans de comunicació hi tenen molt a veure amb aquesta confusió. Per exemple, a la nostra societat, s’ha transformat en quelcom habitual poder escoltar converses privades entre persones que estan parlant per el telèfon mòbil a llocs públics. Internet, també facilita el fet de poder conèixer relats de vides de persones anònimes o conegudes, a un nivell social ampli. Tot això està lligat amb l’enorme voluntat que té la gent d’explicar les seves històries, de ser protagonista per uns moments de l’entorn social en que viu; i eines com Internet li ho poden facilitar. D’aquesta manera, com diu Mendelsohn, s’ha alterat l’evolució de la narrativa personal.
En aquest cas, els historiadors, topem de nou amb el problema de discernir entre realitat o ficció. Per un estudi de reconstrucció històrica de fets a partir d’hipòtesis de partida, aquesta aportació documental seria potser menys vàlida que d’altres fonts, però com ja s’ha dit anteriorment, aquestes fonts sí que ens podrien aportar informació de tipus més cultural, i per tant no es poden rebutjar del tot.
Per tant, el paper de la història en el món de les memòries i els relats personals, no es tant el de discernir la seva falsedat o veracitat, sinó el d’aprofitar-les a un nivell més antropològic o social, per definir cultures, pensaments, ideologies... . Alhora de reconstruir fets passats, aquests documents també poden ser útils, però com hem vist, prèviament sempre s’han de tenir en compte algunes premisses ja esmentades; la subjectivitat, la memòria, la intencionalitat, la selecció voluntària dels fets, ..., i com no, alhora de realitzar un treball més seriós basant-se en aquest tipus de fonts, sempre cal utilitzar un nombre elevat de documents seleccionats, i no només en funció de les nostres hipòtesis de partida, sinó que també seguint una pauta que delimiti el grau d’objectivitat de dits documents, com ara la pauta proposada per J. Kocka .
Kocka pensa que existeixen una sèrie de passes que han de facilitat a l’ historiador, triar amb més efectivitat documents amb un grau més alt d’objectivitat. Algunes de les característiques que han de presentar aquests documents son: que han de ser capaços d’incorporar altres explicacions diferents a la volguda, han d’aportar un coneixement més complet de l’objecte d’estudi, han d’expressar millor els objectius i els límits de la pròpia explicació, ... .
Per aquest tipus de treball, algunes vegades, el problema no rau tant en identificar quin relat és fals o vertader, sinó que dintre de novel•les històriques, memòries o relats personals que es pressuposen sincers, poden aparèixer fragments falsats, com hem pogut veure en el cas de Rigoberta Menchú. En aquest cas cal aprofitar quelcom de cert que ens pot aportar el relat, sempre contrastant amb altres fonts que també tractin del tema (arqueològiques, documentals, ...). Com ja s’ha dit, a vegades l’aportació que ens poden donar aquets documents és més de tipus cultural. En aquest cas el resultat, seria fer història de la quotidianitat, basant-nos en les percepcions i les experiències del les persones. Segons Kocka, aquí el treball de l’ historiador, “seria el de valorar i aportar vida i perfils a les persones individuals, amb els seus desitjos i fracassos, amb les seves penes i les seves capacitats creatives”.
Respecte a l’afany d’explicar històries que s’està experimentant en la nostra societat, relacionat amb l’evolució tècnica i expansió generalitzada dels nous mitjans de comunicació, l ’historiador pot ampliar coneixements d’aquest tipus més cultural, antropològic, psicològic, ... . Per tant no s’ha de descartar aquest tipus de fonts alhora d’elaborar un treball històric.
Per competir en aquest món d’auge de la narrativa, l ’historiador ha de adaptar-se al nous temps, aprofitar les noves eines que pot tenir i intentar elaborar treballs seriosos i alhora distesos, que puguin arribar a un públic més ampli. De fet el saber ha de ser patrimoni de tots, i si un gaudeix de tenir coneixements específics i més amplis sobre alguna qüestió concreta, sempre és bo que pugui transmetre’ls a aquells que els vulguin conèixer, d’una manera més clara i planera, si aquets així ho requereixen.