La història en el moment actual: tasques i funcions socials de la història

A propòsit d’aquest apartat sobre la historiografia en el moment actual, hom presenta un breu resum sobre el paper social que ha pogut tenir la història al llarg del temps.
Jürgen Kocka presenta una sèrie de punts relacionats amb aquesta funció social de la historiografia. En el primer punt ens diu que el coneixement de la història és indispensable per l’actuació política del present. Aquesta premissa es contraposa amb la qüestió que se’ns presenta en el text introductori, “pot la història, tenir una altra funció social que la de fornir a una interpretació raonada i comprensible del passat a una ciutadania que tindrà per definició projectes polítics i socials diversos?” . En aquesta qüestió queden explicites dues idees: la història pretén mostrar els fets tan aproximadament possible ha com van succeir en realitat, i la història ha de pretendre ser imparcial davant del devenir polític del moment. Kocka en canvi, dota a la història d’un sentit polític.
Al punt dos dels arguments de Kocka, se’ns parla de l’ús polític que es pot dur a terme a través de la memòria històrica. Sobre aquest aspecte l’autor ens diu que el paper de l ’historiador ha de ser el de controlar racional i científicament aquest ús. D’aquesta manera de nou torna a polititzar la tasca de l’historiador.
Sobre aquesta funció més política de la història, alguns dels màxims representant de la historiografia del s.XX, com ara B. Croce (filòsof italià) o M. Bloch, en parlaran, afirmant que l ’historiador no ha de ser un jutge. Així Bloch defensarà la idea que l’historiador ha de fer història per ajudar a l’acció política tot i que pensa que l’historiadior s’ha de desmarcar de reconstruir els fets del passat aportant-hi una visió polititzada d’aquests, és a dir, ha de ser imparcial. Per ell, l’historiador ha de comprendre i no jutjar.
En el següent punt, Kocka, defensa la idea que el coneixement del passat ajuda a comprendre millor el present. Particularment, crec que aquesta idea és força encertada. L’home, de fet, és producte del seu devenir històric, per tant per comprendre’s a si mateix necessita conèixer el seu passat, la seva herència. Ara bé, una altra qüestió relacionada amb aquest punt és la idea de la “història com a mestre de vida”. Sobre aquest punt, alguns pensadors del tema, afirmaran que la història no té una funció adoctrinadora de la societat, com es el cas d’alguns dels membres de l’escola dels Annals francesos (Bloch, Fébvre, ...), en contraposició al metodisme francès que recolzava aquesta idea.
En el punt cinc dels arguments de Kocka es defensa també aquesta idea de la història com adoctrinadora de la societat. També en aquest punt l’autor ens diu que la història ha de poder ajudar a conèixer a l’altre des del punt de vista de creació d’identitats, de formació de pàtries. En realitat penso que el coneixement de la història sí que pot obrir camp al coneixement d’altres cultures o societats i a comprendre la diversitat humana. Una altra qüestió és l’interès que de nou Kocka centra en el paper polític de l’històriografia, li confereix a aquesta la funció polititzada de crear identitats. L’autor d’aquest text també diu que s’ha de fer una selecció d’allò més rellevant de la història, des del punt de vista polític, per tal de crear aquesta identitat, ja que per ell la història és massa extensa per ensenyar-la tota. Defensa la idea que aquest ús de la història ha de donar els seus fruits també a llarg termini, i prima l’ensenyament de la història moderna i la contemporania, que al seu parer son les matèries més útils per l’acció del present. L’escola dels Annals, proposaria una història completament contraria a la de Kocka des d’aquest punt de vista. Per aquests, l’objecte d’estudi son els homes en el temps, tant passat com present, ... . L ’historiador ha de ser honest i mostrar els fets tal qual han estat. La història ha de tenir per tant un caràcter globalitzador ( com la història total que proposa P. Vilar).
En el punt sis dels arguments de Kocka, l’autor ens desvetlla concretament quina seria la funció política de la història que ell proposa. Per ell la història ha d’educar a la societat a favor d’una vesant política (“pensament concret”) per evitar que aquesta es vinculi a una branca política diferent, o radical i utòpica, com ell mateix defineix en el seu text. Des d’aquest punt de vista també es desmarcaria de la pregunta que se’ns planteja en el text introductori, “història neutral per a una ciutadania amb projectes polítics i socials diversos”. Kocka, no dona opció de tria a la ciutadania. Amb els seus arguments vindria a proposar una història per al poble però sense aquest, com el despotisme il•lustrat del s.XVIII. D’aquesta manera proposaria una historiografia molt diferent a la que predomina actualment; que consistiria en l’elaboració d’un exercici raonat, crític, intel•ligent i comprensiu, que defuig al màxim de pretensions polítiques.
En l’últim punt Kocka parlarà de la història com a eina d’oci, sense cap funció. Aquesta premissa penso que ha quedat demostrat al llar del temps de formació de la historiografia, que no és possible. Quan hom fa història parteix d’inquietuds prèvies, resol dubtes, coneix part de la vida, ... i això ja té una funció, la d’aprendre i comprendre, la de culturitzar-se i desprès transmetre-ho a futures generacions, ... . Per tant, la Història per la història, no és viable.